Hi ha una paraula per a designar el significat primordial i l’origen de les paraules: etimologia. El que potser no és de domini públic és que la paraula etimologia significa «estudi de la veritat», ja que en grec el terme ἐτυμος (étimos) significa veritat, autenticitat, i també origen. Això ja ens dona indicacions ben clares: la veritat està en l’origen de totes les coses, abans de la diversificació i la multiplicitat. Abans de la Torre de Babel, potser? Anem a profunditzar-hi un poc....
És ben cert que la paraula, el parlar i el llenguatge verbal són una expressió humana desenvolupada i polida al llarg de generacions i generacions. No és però exclusivament humana aquesta tasca, ja que altres éssers de la naturalesa es comuniquen en un llenguatge molts cops complex i ple de matisos. No siguem tan antropocèntrics creient que som els únics éssers de l’univers que ens comuniquem a través d’un llenguatge elaborat. Però avui em centraré en la paraula creada per l’ésser humà, aquest artefacte inventat per a tal de comunicar i comunicar-se. No és del tot descabellat pensar que el seu origen oral és onomatopeic, és a dir, un intent de reproduir els sons i les textures sonores de la natura; a la vegada el seu origen escrit també intenta, en un principi, reproduir línies i dibuixos primaris, copiant i reflectint l’expressió més genuïna de la realitat que es presenta davant els nostres ulls. I sembla ser que aquest procediment és propi de diferents cultures, en llocs ben allunyats del planeta. Tan és així que idiomes com el xinès encara conserven en la seva grafia, pictogrames vinculats a aspectes fonamentals de l'expressió de la natura, com aigua, aire, muntanya, ànima, etc.
Avui parlarem però de la paraula tal com la utilitzem els idiomes occidentals, llenguatges elaborats a partir de lletres, grafismes que han esdevingut abstractes i que, per ells mateixos, ja no tenen un significat propi. Grafismes que elaboren una gran multiplicitat de paraules destinades a definir, en el millor dels casos, totes les coses d’aquest món que puguin ser definibles, la majoria d’elles, fills com som de la racionalitat cartesiana, visibles i tangibles.
Ja tenim doncs els elements per a construir un llenguatge, eina que ha de servir, en principi, per a comunicar-nos entre nosaltres, els humans. No oblidem però, abans de seguir endavant, que el nostre llenguatge actual, oral i escrit, compost de paraules que a la vegada estan compostes de lletres que no tenen significat propi, ens porta, ja des de petits, a fer un treball d’abstracció mental important, de manera que, ja ho apunto aquí, ens obliga a construir una realitat comunicativa intrínsecament vinculada al nostre pensar i no necessàriament al nostre sentir. Bé, ja tornarem sobre aquest aspecte, per a mi, fonamental.
Dèiem que la paraula i les seves múltiples combinacions han de servir, en principi, per a comunicar i comunicar-nos. Però comunicar què i perquè? I aquest punt no és tan evident en el consens general. Si tornem a fer referència al significat de la etimologia com a aprofundiment de la veritat i de l’origen, és bastant evident que, normalment, la comunicació per la paraula està d’esquena al seu propi significat. No utilitzem les paraules com a eina que ens evoqui, ens recordi i ens porti a respectar l’origen i la veritat de les coses, sinó que les hem transportades a traduir la nostre vivència mental de la realitat, la nostra pròpia història personal inventada a partit del nostre personatge. I si bé això ens acomboia i ens fa compartir, en el millor dels casos, històries amb les que ens hi podem sentir més o menys identificats, ja no ens permetem escoltar i ressonar amb la qualitat d’origen i de veritat que contenen en elles mateixes, en el seu significat primordial. I és per això que hi ha tantes llengües, tants idiomes i tantes paraules diferents, que no caldria, per a designar la realitat, o millor dit, la visió multiforme de la realitat que tenim els humans. És l'al·legoria de la Torre de Babel, que simbolitza el moment en que l’espècie humana aposta per fer una camí cap a un futur imaginari, en lloc de romandre vinculada al seu origen i a la veritat de l’arrel comú. I aquí va començar el desconcert. Quantes més llengües es creaven més gran era la incomunicació general. Una gran paradoxa!!
Amb tot això no nego ni menystinc el valor de la paraula i l’esforç ingent que la humanitat ha fet per a crear llenguatges verbals i escrits tan rics i complexos. El que cal, ben segur, és reenfocar com utilitzem la paraula, el què i el perquè. Com he dit abans, la nostra forma de comunicar-nos a través de la paraula té el perill de ser molt abstracte i mental, ja que, com també he dit, està estructurada a partir d’una abstracció. Avui, en un moment on el món està mostrant evidents signes de incomunicació i on la postveritat s’està erigint en el timó d’una humanitat alienada, potser hem de reflexionar sobre l’etimologia, sobre l’origen i la veritat, entenent aquesta veritat no com una cosa imposada ni inventada per ningú, sigui humà o diví, sinó aquella que està vinculada al silenci de l’origen. Hi ha una expressió molt sàvia que diu: si amb la paraula no pots superar al silenci més val callar.
Entenc doncs que la paraula ha de contenir origen, veritat i silenci i, aleshores, la comunicació és més real, es basa en la ressonància i l’evocació de realitats que no son projeccions mentals. No en va es diu que la poesia és el llenguatge que més traspua realitat, ja que ens acosta al llenguatge del cos, del sentir, de les emocions genuïnes viscudes a les entranyes i que ens acosten a un espai-temps comú i original. Aleshores es produeix comunicació autèntica i podem treure el cap del guirigall en el que, dissortadament, estem submergits. I d’aquesta manera podrem seguir parlant sense caure en el perill de parlar per a no dir res i deambular per les paraules sense trobar mai significat a res.
Així doncs, és escoltant el silenci que hom troba les paraules.
